miércoles, 31 de agosto de 2011
Zona de embarque
martes, 30 de agosto de 2011
El final de la guerra freda.
Ens vam conèixer a les reunions de la llibreria aeronàutica de Gràcia. Jo duia un magnífic Spitfire de la RAF. Fins i tot havia aconseguit un manual de vol original com els que empraven els pilots dels models IIA i IIB.
L'admiració dels meus companys es va esvair quan ell va entrar amb un flamant Mitsubishi A6M. Els temuts “Zero” japonesos.
—Encarregat a un artesà d'Osaka, heroi de guerra, amb el corresponent certificat —va deixar anar com si res.
Aquell dia va començar la nostre rivalitat.
Vaig aconseguir una replica del mític Fokker D.L., el triplà vermell del Baró Von Richtofen, però ell enlluernava els nostres col·legues amb el “Spirit of St. Louis”, l'aeroplà amb el que Lindebergh va creuar l'Atlàntic per primer cop.
Un cop vaig creure que li havia passat la mà pel davant. Havia aconseguit passatge en el primer vol de l'Airbus A380, el jumbo comercial més gran del món. No em vaig estalviar el ridícul. Ell figurava en la llista d'espera pel primer vol turístic que orbitaria sobre la Terra.
Un tarda em va convidar a casa seva. Ja al saló intentava explicar-li que de petit havia conegut l'aeròdrom militar de Los Llanos on el meu pare treballava a oficines. No m'escoltava, el seu avi havia servit com a pilot a la legió Còndor, i el seu pare a les primeres promocions d'Ibèria. Anava d'un cantó a l'altre assenyalant fotografies, premis i condecoracions. Em vaig atansar pel darrera. A les mans brandava a mode de maça un conjunt pistó biela d'una vitrina propera. Vaig alçar el braç sobre el seu cap, i el vaig deixar caure imitant el brunzit dels Stukas alemanys quan atacaven en barrina.
Un cop, i un altre, i un altre ........
miércoles, 24 de agosto de 2011
Fotografía
Mi casa disponía de un gran salón con cocina y un largo pasillo con cuatro habitaciones y dos cuartos de baño. Fotografiaba las habitaciones desde diferentes perspectivas. Un día me puse a fotografiar una de las habitaciones que quedaba al fondo del pasillo; un cuarto oscuro cuyas ventanas daban a un laberinto de calles que se desenmarañaba bajo un laberinto de estrellas. Tenía la impresión mientras miraba a través del objetivo de que me encontraba muy lejos de todo aquello, y lo que sucedía al otro lado de la cámara no guardaba relación alguna conmigo, aunque mi instinto me decía que acabaría afectandome profundamente. Creí ver unas figuras borrosas que lentamente iban ocupando aquel espacio, y mientras observaba aquella escena, tuve la sensación de que no era yo el espectador sino el objeto sobre el que se centraba la atención de docenas de ojos invisibles.
Cuando revelé las fotos aparecieron las caras: unas mostraban piedad, otras tristeza, maldad, angustia, dolor, horror; esto empezó a obsesionarme; no comía ni dormía, vigilaba mi territorio como un perro guardián.
Los veía por todas partes; a todas horas; usurpaban mi espacio y querían echarme de allí como se expulsa a un intruso, por eso cuando vacié aquel bidón de gasolina y prendí fuego a la casa, supe perfectamente lo que hacía; he pagado el coste de aquel acto con mi reclusión, pero los rostros que ví a través de las llamas ascendiendo y evaporandose con el humo, eran claros en sus expresiones y en los sentimientos que transmitían mudos hacia mí: yo les había liberado, y con mi acto: acababa de proporcionarles la paz que tanto añoraban.
lunes, 22 de agosto de 2011
La foto de la dama
Una vez se ha captado -"magistralmente", según el jurado que le concedió el premio- la esencia de la tragedia de la guerra, quedan pocos hitos con los que superarse. Tuvo que buscarlos en los límites de la dureza física y psicológica. Se dedicó a recorrer ambientes de degradación social, buscar protagonistas de historias sórdidas y violentas, intimar con gentes tan repulsivas como peligrosas para su integridad física y mental, con tal de poder fotografiar algo que pudiese superar los impactos pasados.
Viendo la foto del miliciano de Capa supo lo que le faltaba: fotografiar la muerte. Quiso formar un libro con fotografías del momento preciso en que sus modelos expiraban. Recorrió hospitales, hospicios, más campos de batalla, barrios donde la ley vivía exiliada y el orden era el del más fuerte. Acumuló rostros angustiados, aterrorizados, encerrados en si mismos, pero la muerte, la esencia del último tránsito, le resultaba inalcanzable.
Le despertó la llamada de un confidente habitual. La vieja parecía ya en sus últimos estertores y el director de la residencia no había conseguido localizar a sus familiares, no habría problemas. Se vistió con lo primero que encontró y sin siquiera lavarse la cara partió deseando encontrar el rostro de la vieja dama antes que se escapase, otra vez.
Con una mano manejaba el volante y con la otra alternaba entre el cambio de marchas y la bolsa, donde comprobaba que contaba con todo el material. Estaba probando el flash cuando apareció el camión. El flash funcionaba bien, los frenos no. El impacto provocó un terremoto en su cuerpo, nada quedó en su mismo sitio. La cámara debió girar; algo, acaso su mano, apretó el obturador.
Su última foto fue la que culminó su proyecto. Al fin atrapó el rostro de la dama de negro.
domingo, 21 de agosto de 2011
Càstig
El jutge pensa de manera diferent. Creu que ell només és culpable d'intent de robatori i no sé quina conya legal que no és assassinat encara que la meva companya hagi mort per la seva culpa. Només haurà d'estar uns quants anys a presó. Massa poc. Massa pocs anys.
lunes, 15 de agosto de 2011
Passant comptes.
Sortia del “Heels & Scissors” per la porta del darrera ensopegant en els cubells de deixalles. Gran error barrejar amfetamines i rom! Dins del club les strippers ballaven a cop de maluc amb el funky de Sly & The Family Stone. El cap em rodava com en una fira de cavallets. L'abric de pell amb coll d'ermini va caure. No importava, l'estomac deia prou.
Vaig recolzar-me contra la paret entre convulsions. La barreja d'alcohol, restes d'hamburguesa i pastilles mal digerides brollaven expectorades en un engrun pastós i calent com un volcà entrant en erupció. Fastiguejat provava de netejar els pantalons de campana i els botins blancs.
«Merda tio, el vestit de tres-cents dòlars. Foxy i Brown Sugar hauran de fer molts clients aquesta nit al Sunset»
—Netege't, negre —algú m'apropava un mocador a la cara. Estava massa confús i borratxo per estar alerta.
—Gràcies germà —vaig aconseguir articular, intentant mostrar el meu millor somriure.
La borratxera es va esvair de cop. Quatre paios m'observaven amb posat despectiu: duien ulleres fosques i espectaculars pentinats afro. Vaig reconèixer-los, anaven amb aquells fanàtics dels Black Panters. La Foxy i Brown Sugar venien amb ells. Me l'havien jugat!
—Jeremy, mira't. Ets un puto macarró. No hi ha lloc al barri per una sangonera com tu. No volem ionquis que facin el joc a l'home blanc.
—Un moment nois, duc calés i les claus del Cadillac a la butxaca, podeu quedar-vos les noies —somicava. Volia guanyar temps alhora que buscava la navalla.
«Collons, l'abric»
—Reconcilia't amb els teus avantpassats africans, ara pagaràs pels teus pecats.
Van apuntar-me amb les automàtiques. Quatre detonacions, dues bales impactant al tors.
«Em trobaran sobre els meus propis vòmits» ,va ser el meu últim pensament al caure.
viernes, 12 de agosto de 2011
Maleïts.
La van anomenar “la gran Crisi dels Quaranta” però realment va afectar els quaranta-quatre sistemes planetaris fins llavors colonitzats. La totalitat de la civilització en el zenit de les seva grandesa. L'home mai havia conegut abans un desenvolupament tan important en els camps de la ciència i la tecnologia. Res podia aturar-nos, controlàvem en bona mesura l'espai i el temps. Les distàncies del cosmos ja no eren insalvables, i el vell somni de perpetuar la humanitat indefinidament semblava garantit.
Tot era un miratge, una fugida endavant. La mentida més gran contada.
Cada món annexionat, cada sistema solar conquerit, era modelat per tal de convertir-lo en una còpia del nostre planeta mare, aquella petita esfera blava que vam devorar abans de abandonar definitivament.
Extrèiem dels arxius hologràfics els mateixos esquemes econòmics i industrials, les obres més significatives del nostre passat, reproduint-les un cop i un altre, renunciant a la imaginació, un dels trets diferencials més importants que ens definien.
Estàvem abocats al declivi. Els planetes satèl·lit no podien subministrar la quantitat necessària d'aliments i matèries primeres. Els vam esprémer un per un, convertint-los en erms desolats.
Fins que ells van arribar. Ens van titllar de bàrbars, de caníbals. Vam ser jutjats i condemnats. Ara som uns pocs milions atrapats en aquest planeta, un colossal zoològic. Som la lliçó, l'advertència, el mal exemple.
De moment acceptem el nostre fat, però algunes veus ja xiuxiuegen en secret. He sentit de nou les paraules prohibides jacents en el subconscient col·lectiu. No estem fets per la renúncia i l'acatament.
Aviat tornarem a estar preparats per deixar la nostre empremta.
jueves, 11 de agosto de 2011
ESTRATEGIA ANTICRISIS
domingo, 7 de agosto de 2011
EL REFLEJO
viernes, 5 de agosto de 2011
L'Abocador.
En Manel es va despertar amb ressaca, els lladrucs de Sultà i la música de la ràdio destrossant-li les temples. Va intentar aixecar-se del sofà però va relliscar amb una de les ampolles escampades pel saló. En un segon intent va aconseguir mantenir-se en precari equilibri i cordar-se la llardosa granota.
Al obrir la porta va trobar-se amb el mateix decorat de sempre: muntanyes de cotxes desballestats rovellant-se a l'aire lliure, piles de pneumàtics vells i el tancat de filferro on el quisso esprimatxat bordava sense caure en el desànim.
—Calla d'una puta vegada —va cridar sense esma. Sultà va redoblar els lladrucs.
Frustrat, va optar per agafar la caixa d'eines i marxar el més lluny possible.
Caminava capcot, insensible al penetrant olor de benzina, oli de motor i àcid de bateria; el peculiar perfum del desguàs de l'autovia que Manel portava tatuat en la seva fosca ànima.
Va fixar-se en un Ford Fiesta vermell de cinc portes. Tant donava per on començar.
«1608 centímetres cúbics, 54 cavalls, motor dièsel, 1983 o 84», va dictaminar amb un cop d'ull.
Començava a desmuntar el volant de direcció quan va fixar-se en el sostre. Estava folrat amb antigues Polaroids que formaven un collage d'imatges color sèpia. Les va repassar encuriosit.
A totes les imatges apareixia la mateixa jove de somriure festiu abraçada amb altres noies.
Manel acariciava amb una mà greixosa una foto arrencada a l'atzar. Va recordar la nit en que ella va arribar a l'abocador demanant ajuda.
—He punxat una roda —va dir, amb aquell somriure innocent.
Manel va tornar sobre les seves passes. El sol ja declinava. Els lladrucs de Sultà el van acompanyar fins que va tancar la porta amb un cop sec. El gos es llançava rabiós sobre el filat.
«PAM!», la detonació a l'interior de la casa va fer callar l'animal. Sultà es va cargolar aclucant els ulls. Ja podia descansar.