“The Next Big Thing”.

En un revolt del Solimŏes, riu que separa Brasil de Colòmbia i Perú, el pare Joao Meirelles observa com juguen els nens de la tribu enmig de la selva.
Dibuixa en un quadern l'escena de cosos nus, adornats amb cintes de colors llampants i tatuatges, meravellant-se de la innocència amb que es desenvolupen els jocs.

En aquell moment entren per la clariana els guerrers, transportant un porc salvatge i unes truites que pengen de les llances. Fa pocs dies que va topar amb aquests indígenes, una de les poques tribus perdudes escampades per la conca amazònica.
«Actua amb prudència, no sé sap com se'ls pot enutjar o insultar», es recorda.

Uns crits capten la seva atenció. Un dels nois es perseguit per la resta de la colla. S'esmuny d'un, de dos, i fins de tres rivals sense dificultats, guanyant les branques d'un arbre proper amb un salt. Grimpa entre el fullam, deixant-se caure amb una tombarella al costat d'un cistell ple de fruits d'Açaí. El marrec els llença en l'aire i engaltant-los amb el peu, els dispara contra els seus perseguidors. No n'erra cap. Meirelles segueix l'escena bocabadat.

Ja de nit, el religiós s'espera impacient fins que l'àpat de porc i el vi d'Açaí fan els seus efectes. Quan tots dormen, marxa sigil·losament fins la riba del Solimŏes on amaga la petita embarcació a motor. Immediatament posa rumb riu amunt, desfent-se del molest alçacoll.
Tes dies després arriba a la ciutat de Tabatinga. Sense perdre un minut és dirigeix a una cabina telefònica i marca un número memoritzat. A l'altre banda algú despenja l'auricular.
—Sóc Meirelles, l'observador 47, destinat a Tabatinga. Heu de venir, porteu la quincalla i el rom, .... potser armes, poden oposar resistència. Ràpid, he trobat el nou Pelé!

Crèdula.

Havia escapat de forma miraculosa. Tres anys tancada en companyia d'altres cetacis que feien cabrioles a canvi de la ració diària.
«Mai més, mai més», es repetia, solcant les embravides onades a tota velocitat.

L'orca havia sentit els rumors al llarg dels seus viatges pel Mediterrani, un mar on cada dia era més difícil trobar un àpat decent.
―Menjar a cabassos ―deia un dofí a un altre, prop de les illes gregues.
―Sí, jo també ho he sentit. Sis àpats al dia ―va sentir dir a un grup de tonyines.
―Només has de deixar-te veure't. Sempre piquen ―va explicar-li una petita marsopa.

No s'ho va pensar dos cops, va canviar de rumb, endinsant-se en aigües més càlides.
Va passar dos dies nedant vora la línia de costa. De tant en tant expulsava un potent doll d'aigua o assajava una pirueta. De reüll guaitava els estranys bípedes amuntegats a les platges que aplaudien entusiasmats.
«Els tinc al sac, estan bocabadats», s'enorgullia l'orca.
Quan les embarcacions es van apropar, no va témer res.
«Les meves exhibicions donen els seus fruits, m'ho he ben guanyat».

Va anar molt ràpid, però no com pensava. No va notar els petits fiblons clavant-se en la dura capa de greix. Es va veure encerclada per xarxes i tot seguit va ser remolcada.
Quan va despertar ja hi era al tanc amb els dofins.

―Mai més. Mai més m'entabanen ―es va prometre mentre fugia.

Ciudad dormitorio

Nos casamos y nos fuimos al piso a vivir. Allí el alquiler era más barato que en el centro. Vivíamos entre enormes edificios rectangulares que se alineaban multiplicando su simetría hasta donde se perdía la vista, lejos de nuestros trabajos respectivos; para llegar allí debíamos tomar el tren de cercanías, un autobús y el metro, y para poder llegar sin retraso debíamos levantarnos antes de las seis. Nuestros gastos, una vez descontados los desplazamientos, las facturas y la comida, se limitaban a lo mínimo y los Domingos los pasábamos en casa intentando recuperar el sueño perdido durante la semana. A los pocos meses comenzaron las desavenencias; al año y medio nació nuestra primera hija, mi mujer comenzó a perder la silueta y a engordar. Solía irritarse a menudo y se alteraba con gran facilidad.

Una mañana de Domingo no lo pude soportar más y salí de casa dando un portazo; una vez fuera eché a andar sin rumbo por la avenida vacía que se extendía larga y recta como dos murallas de edificios gemelos. No era la riña reciente lo que me había hecho obrar así; me sentía desasosegado por todo; percibía mi vida como un transito amargo carente de perspectivas; un abandono contínuo de mis sueños y aspiraciones; un sacrifício forzado por el que no iba a obtener compensación alguna.

Cuando llegué al ultimo tramo de calle, me sorprendió constatar que nunca había estado allí pese a vivir en aquel lugar; miré hacia atrás y ví los bloques de viviendas alineados con sus ventanas en hilera como los nichos de un panteón y pensé que tal vez aquello era realmente un cementerio; un lugar donde marchitarse y ser olvidado mientras el mundo gira indiferente a tu alrededor.

Seguí caminando; atravesé un largo puente por donde circulaba un río de aguas que olían a cloaca y a medida que me iba adentrando en aquella tierra de nadie todo mi entorno se degradaba formando un mosaico de estructuras rectangulares en abandono; paredes onduladas que una vez fueron blancas unidas por hileras de remaches se exhibían ante el observador ocasional luciendo parte de la estructura metálica que las sostenía; otros edificios más antiguos construidos sobre ladrillo ennegrecido mostraban también su abandono con el consabido tapiado de puertas y ventanas principales y el desmoronamiento parcial de su estructura; en los lugares donde dominaba el descampado apenas podían distinguirse las partes en construcción de las demoliciones; lo nuevo y lo viejo se entremezclaba formando cortes vagamente rectangulares sobre un lecho de tierra removida y de cráteres lunares.

Comencé a desesperarme; quería salir de allí a toda costa, pero no de aquel lugar en concreto: mi mente anhelaba huir; burlar mi destino, escapar de todo aquello. Llegué hasta donde la tierra parecía dividirse en dos mitades cortadas por los surcos paralelos de la vía del tren. Un lejano zumbido precedía su llegada; me tumbé apoyando la nuca en la vía y esperé.

Rocco

-Yo lo he visto con mis propios ojos; estaba aquí; en este preciso lugar mientras Rocco vaciaba la sangre de sus víctimas y lo hizo sobre esta misma lápida; las tumbaba aquí y desgarrándolas con sus propias manos, devoraba sus entrañas y bebía su sangre hasta saciarse. Cuando se transforma no es humano y tiene una fuerza sobrenatural; sus manos son grandes como garras, sus dientes largos y afilados y una gruesa mata de pelo recorre todo su cuerpo.

Hizo una pausa para tomar aire; parecía raptado por la emocíón que desprendían sus propias palabras; el joven hablaba con los ojos perdidos; ausente de su entorno y de los tres espectadores escépticos que le habían acompañado durante el trayecto; su mente parecía albergar un solo pensamiento: revivir la experiencia que estaba narrando hasta el mínimo detalle:
-El siempre escoge este lugar por que es el más apartado y solitario; lleva a sus víctimas hasta aquí y las deguella con sus propias manos para beber su sangre; luego las destroza y se las come…
-No es que desconfiemos de su testimonio: le interrumpió uno de los hombres-Pero viéndole describir la escena con tanto detalle: me ha venido a la cabeza una idea: debía encontrarse usted muy cerca de este lugar mientras ocurrían los hechos, de ser así: ¿Cómo pudo presenciar tal horrible escena sin ser visto?
El joven contuvo el aire y permaneció unos segundos en silencio antes de responder:
-Por que mientras está Rocco no estoy yo…
-Disculpe una vez más mi atrevimiento pero todo esto no me cuadra: ¿Podría aclararnos quien es ese tal Rocco?
.Pronto lo sabrán…
La luna arrojaba su tenue resplandor a través de las nubes como si fuese una invitada no deseada cuya presencia profanara la santidad de la noche; un fantasmagórico mar de niebla envolvía el cementerio con la suavidad de un manto grís de terciopelo y flotando tras las nubes: una luna redonda y pálida parecía mirar desde lo alto del cielo.

Pels Serveis Prestats

Els companys li havien fet el millor regal en l'últim dia de feina. Després de molts anys lliuraria una carta que no seria del banc, ni factures, ni publicitat, cap catàleg de mobles nòrdics, ni premi sorpresa d'un concurs inexistent.
A l'interior de la cartera de pell llustrada només duia una carta que esperava ser entregada. L'Hipòlit estava joiós, pujava els costeruts carrers de Vallcarca amb la mateixa empenta de trenta anys enrere. Una suau fragància a liles emanava d'aquell sobre.
«Secrets d'enamorats», es va dir.

Per l'Hipòlit el seu treball era un deure sagrat. El correu electrònic i les xarxes socials havien acabat amb la seva il·lusió, però aquella carta ho podia canviar tot de nou.
«En la meva joventut, quan enviaven una carta pel matí, el remitent n'esperava resposta aquella mateixa tarda», deia sempre l'avi.
L'Hipòlit no havia conegut aquells temps gloriosos, però des de petit havia desitjat convertir-se en carter, portar a bon port aquells petits sobres que amagaven tantes passions.

Va enfilar l'últim carrer fins el número indicat. Una antiga casa de dues plantes encabida entre edificis desgavellats. Semblava abandonada. Va empènyer la tanca del jardí ple de matolls. La porta principal era oberta. L'Hipòlit tremolava d'excitació. Qui el sortiria a rebre?

La bellesa de la dama el va ennuegar. Era ella, la que havia vist tantes vegades en el seus somnis. La mateixa Mort sortia a rebre'l. L'Hipòlit va somriure agraït, va posar la carta en aquella mà delicada i es va desplomar, fulminat.

Els seu companys el van acomiadar tres dies més tard en el cementiri de Collserola.
—Un atac. No va patir. El seu rostre era tot felicitat— es deien els uns als altres amb gest compungit.

Incondicionalment

—Iaio! Què has fet?
La Mercè va deixar caure el gibrell de la roba, dirigint-se cap el sofà, on seia l'avi Pau. L'ancià es cobria la boca amb un drap ensangonat al temps que assenyalava la taula del menjador. La Mercè, neguitosa però menys espantada, s'hi atansà.
Sobre l'hule de ganxet hi havia un mocador tacat, nuat com un farcell, i un paper curosament doblegat al costat. La Mercè no gosava llegir el paper ni obrir el paquet, però l'avi Pau, gesticulant, l'atià a fer-ho. Per fi es va decidir a començar la lectura d'aquelles poques ratlles de cal·ligrafia tremolosa, que intuïa, serien les més dures que hauria de llegir en la seva vida.

«Estimada nena, els teus fills i tu, sou l'única cosa bona que em queda en aquest món. Em vau acollir quan ningú em volia, sóc una càrrega encara que ho neguis. No tinc res per deixar-vos el dia que em mori. Són temps difícils i els diners de l'ajut social no arriben. L'altre dia ho vaig veure pel noticiari, paguen molt bé per qualsevol objecte d'or. A mi poc servei em fan, els meus budells admeten poca cosa més que les sopes de pa. No et faci angunia, amb el que et donin potser arribem a fi de mes. Us estimo molt».

La Mercè va deixar caure el paper, llençant-se als genolls del seu avi, com tantes vegades havia fet de petita quan buscava el seu cònsol.
—Iaio, iaio— sanglotava.
L'home que havia viscut les misèries de dues guerres i que sabia què era passar gana, acaronà els cabells més blancs que daurats d'aquella dona forta, capaç de tirar endavant la família sense una sola queixa.
Hagués volgut dir-li que tot s'arreglaria. Tampoc calia.

Tiempo

Un reloj se había adelantado varias horas con respecto a todos los demás. Era el de un hombre que deambulaba errático por calles desiertas, almorzando en restaurantes vacíos y llegando a citas en donde nadie lo esperaba. Podría haber atrasado su reloj y todo hubiese vuelto a la normalidad, pero no lo hizo, por eso fue un incomprendido. Y así fue como tuvo un entierro intimo, ya que nadie supo que había muerto. Sólo con el transcurso del tiempo la gente supo de su fallecimiento, y luego más tarde fueron esos mismos desconocidos quienes conocieron sus actos por la estela que había dejado aquel extraño ser adelantado a su tiempo.