Càstig

Un rodamon. Un rodamon que es dedicava a robar per què com que mai no parava enlloc prou temps com per guanyar-se la vida d'una manera estable havia d'aprofitar-se del que altres hem estalviat fent-ho per ell. No és que sigui mala persona, però ha fet molt de mal. Mal irreparable.

Estic segur que no volia fer-li mal a ningú, només agafar diners o quelcom que pugués vendre ràpidament per a pagar-se les properes setmanes de vida, però quan ell va entrar a casa la Joana era dins. Normalment no hagués corregut. No hagués caigut per l'escala. No s'hagués matat. Hi ha casualitats que et maten.

El jutge pensa de manera diferent. Creu que ell només és culpable d'intent de robatori i no sé quina conya legal que no és assassinat encara que la meva companya hagi mort per la seva culpa. Només haurà d'estar uns quants anys a presó. Massa poc. Massa pocs anys.

Se'n sortirà. És un supervivent nat. No patirà el que d'altres patirien allí dins. A més és espabilat i s'ha col·locat al taller a treballar tots els matins, per guanyar quatre rals i tenir quelcom que el distregui del no fer res i no poder anar enlloc.

El món és molt petit i està ple de mocs. Però de vegades hi ha casualitats que t'alegren la vida. Com que jo sigui el cap de vendes d'una empresa que de vegades ha treballat pel Departament de Presons. I que aquesta empresa es dediqui a fer impressions de gran qualitat i pósters.

Només li pot fer mal l'estar tancat, sense poder sortir, sense poder moure's d'un lloc a un altre,sense poder viatjar, sense poder somniar en una nova vida al proper lloc on arribi. Això si que li pot fer mal. Però només si ho pateix contínuament. Només si veu cada moment el que s'està perdent.

Per això li he fet el regal a l'encarregat del taller de la presó. Un póster amb una inmensa sabana banyada per la llum del blau cel africà. Just enfront d'on ell passarà els propers anys de la seva vida, sense poder anar més enllà de quatre parets.

Passant comptes.

Sortia del “Heels & Scissors” per la porta del darrera ensopegant en els cubells de deixalles. Gran error barrejar amfetamines i rom! Dins del club les strippers ballaven a cop de maluc amb el funky de Sly & The Family Stone. El cap em rodava com en una fira de cavallets. L'abric de pell amb coll d'ermini va caure. No importava, l'estomac deia prou.
Vaig recolzar-me contra la paret entre convulsions. La barreja d'alcohol, restes d'hamburguesa i pastilles mal digerides brollaven expectorades en un engrun pastós i calent com un volcà entrant en erupció. Fastiguejat provava de netejar els pantalons de campana i els botins blancs.
«Merda tio, el vestit de tres-cents dòlars. Foxy i Brown Sugar hauran de fer molts clients aquesta nit al Sunset»

—Netege't, negre —algú m'apropava un mocador a la cara. Estava massa confús i borratxo per estar alerta.
—Gràcies germà —vaig aconseguir articular, intentant mostrar el meu millor somriure.
La borratxera es va esvair de cop. Quatre paios m'observaven amb posat despectiu: duien ulleres fosques i espectaculars pentinats afro. Vaig reconèixer-los, anaven amb aquells fanàtics dels Black Panters. La Foxy i Brown Sugar venien amb ells. Me l'havien jugat!

—Jeremy, mira't. Ets un puto macarró. No hi ha lloc al barri per una sangonera com tu. No volem ionquis que facin el joc a l'home blanc.
—Un moment nois, duc calés i les claus del Cadillac a la butxaca, podeu quedar-vos les noies —somicava. Volia guanyar temps alhora que buscava la navalla.
«Collons, l'abric»
—Reconcilia't amb els teus avantpassats africans, ara pagaràs pels teus pecats.
Van apuntar-me amb les automàtiques. Quatre detonacions, dues bales impactant al tors.
«Em trobaran sobre els meus propis vòmits» ,va ser el meu últim pensament al caure.