Crèdula.

Havia escapat de forma miraculosa. Tres anys tancada en companyia d'altres cetacis que feien cabrioles a canvi de la ració diària.
«Mai més, mai més», es repetia, solcant les embravides onades a tota velocitat.

L'orca havia sentit els rumors al llarg dels seus viatges pel Mediterrani, un mar on cada dia era més difícil trobar un àpat decent.
―Menjar a cabassos ―deia un dofí a un altre, prop de les illes gregues.
―Sí, jo també ho he sentit. Sis àpats al dia ―va sentir dir a un grup de tonyines.
―Només has de deixar-te veure't. Sempre piquen ―va explicar-li una petita marsopa.

No s'ho va pensar dos cops, va canviar de rumb, endinsant-se en aigües més càlides.
Va passar dos dies nedant vora la línia de costa. De tant en tant expulsava un potent doll d'aigua o assajava una pirueta. De reüll guaitava els estranys bípedes amuntegats a les platges que aplaudien entusiasmats.
«Els tinc al sac, estan bocabadats», s'enorgullia l'orca.
Quan les embarcacions es van apropar, no va témer res.
«Les meves exhibicions donen els seus fruits, m'ho he ben guanyat».

Va anar molt ràpid, però no com pensava. No va notar els petits fiblons clavant-se en la dura capa de greix. Es va veure encerclada per xarxes i tot seguit va ser remolcada.
Quan va despertar ja hi era al tanc amb els dofins.

―Mai més. Mai més m'entabanen ―es va prometre mentre fugia.