Incondicionalment

—Iaio! Què has fet?
La Mercè va deixar caure el gibrell de la roba, dirigint-se cap el sofà, on seia l'avi Pau. L'ancià es cobria la boca amb un drap ensangonat al temps que assenyalava la taula del menjador. La Mercè, neguitosa però menys espantada, s'hi atansà.
Sobre l'hule de ganxet hi havia un mocador tacat, nuat com un farcell, i un paper curosament doblegat al costat. La Mercè no gosava llegir el paper ni obrir el paquet, però l'avi Pau, gesticulant, l'atià a fer-ho. Per fi es va decidir a començar la lectura d'aquelles poques ratlles de cal·ligrafia tremolosa, que intuïa, serien les més dures que hauria de llegir en la seva vida.

«Estimada nena, els teus fills i tu, sou l'única cosa bona que em queda en aquest món. Em vau acollir quan ningú em volia, sóc una càrrega encara que ho neguis. No tinc res per deixar-vos el dia que em mori. Són temps difícils i els diners de l'ajut social no arriben. L'altre dia ho vaig veure pel noticiari, paguen molt bé per qualsevol objecte d'or. A mi poc servei em fan, els meus budells admeten poca cosa més que les sopes de pa. No et faci angunia, amb el que et donin potser arribem a fi de mes. Us estimo molt».

La Mercè va deixar caure el paper, llençant-se als genolls del seu avi, com tantes vegades havia fet de petita quan buscava el seu cònsol.
—Iaio, iaio— sanglotava.
L'home que havia viscut les misèries de dues guerres i que sabia què era passar gana, acaronà els cabells més blancs que daurats d'aquella dona forta, capaç de tirar endavant la família sense una sola queixa.
Hagués volgut dir-li que tot s'arreglaria. Tampoc calia.